Un bon dia , quan en Joan va fer setze anys, el seu pare li va dir que li havia trobat una feina com a dependent en una drogueria.

I al pobre xicot no li va quedar altre remei que anar-hi a treballar. Ell no volia ser dependent, ell volia se artista, però el seu pare era ben tossut i no va haver cap manera de convèncer-lo.

I així es va anar posant trist, trist, fins que dos anys més tard va agafar una malaltia que es deia tifus.

Aleshores, els seus pares molt amoïnats van enviar-lo a reposar a un poble que es diu Mont-roig.

Abans, però,  li van prometre que mai més li posarien impediments perquè fes el que ell volgués

I així poc a poc i tot content començà a pintar tot allò que veia,

"El color blau és el cel de Mont-roig.
El verd és el verd dels garrofers. I el groc és la joia de Mont-roig, les seves floretes i les petites plantes "

"Per la meva banda, us asseguro que on sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya".

"És la terra, la terra quelcom més fort que jo... aquesta força de la terra de Mont-roig".

En tornar a Barcelona , un dia va anar a veure una exposició d'art francés, va quedar tant sorprès, descobrint de cop una nova manera de dir les coses, d'entendre la pintura d'una forma diferent, que  li van agafar moltes ganes d'anar a París.

Però a París ho va pasar ben malament, els diners no li arribaven, menjava figues seques de Mon-troig, els vidres de les finistres d'on vivia estaven trencats i l'estufa no li funcionava. Quin fred!

Durant una colla d'anys va continuar passant els estius a Mont-roig i els hiverns a París, i de mica en mica anava venent quadres.

Un dels primers quadres que va vendre va se "La masia".

Encara que la seva situació no millorava, ell sommiava en tenir un estudi molt ample on poder guardar els seus quadres i on experimentar amb materials com la fusta, el ferro, el ciment i molts altres

Anys més tard, va veure fet realitat el seu somni en instal·lar-se definitivament en un estudi gran, ample i ple de llum de l'illa de Mallorca ,

Les formes que dibuixa són senzilles i són poques. Els seus colors són forts i vius, el blau, el roig, el groc, el negre, el verd, i el blanc.

Són obres que arriben amb facilitat al cor de qui les sap mirar amb humilitat i senzillesa.

Las previsions mes optimistes de la sala estimaven en unos 6.600.000 € el preu máxim a obtenir pel quadre "El gall", la sorpresa va arribar en  pujar  per sobre el record de l' artista  en el 2001 a la seu de Christie's a Nova York per l' obra ‘Portrait de Mme K' (1924), que es va vendre  per 9,5 millions d' euros

En Joan Miró va voler deixar a la seva ciutat la llavor de la seva obra ben plantada pels carrers i places, a l'abast de tohom. No va voler que quedés tancada entre les quatre parets d'un museu i la va fer sortit a passejar per la ciutat.

El seu mestre Francesc Galí a les seues classes  li tapava els ulls per fer-li descobrir els objectes a través del tacte. Així li obre el camí que el portarà a descobrir el volum de les coses i cap a l'escultura. 

Si mai aneu a la Rambla de Barcelona, mireu bé en el terra, hi veureu un gran mosaic amb les formes i colors que tan bé sabia espressar en Miró

I quan aneu a fer un viatge llarg amb avió, mireu bé el gran plafó ceràmic que hi ha a l'entrada de l'aeroport de Barcelona

Tot això, naturalment no va ser fruit de la sort o la casualitat. En joan Miró va treballar de valent, no va parar mai d'investigar i així la seva creació va anar, amb els anys i l'esforç, esdevenint un llenguatge molt clar i definit.

El dia de Nadal de l'any 1983 en Joan Miró ens va deixar per sempre. Però totes les obres que ha deixat, fan que d'alguna manera continuï, ben viu entre nosaltres.

El millor homenatge que podem fer a la seva obra és mirar-la amb respecte, i admirar-la amb la veneració que es mereix el fet de ser l'obra d'un gran artista